TRUENORAYO FEST.

SOLEA MORENTE + NAPOLEÓN SOLO

https://www.soleamorente.com

https://www.facebook.com/SoleaMorente

Tot va sorgir amb un tema. Va emergir com per encantament. “Ya no solo te veo a ti” resultaría ser l’embrió de “Ole Lorelei”, el nou àlbum de Soleá Morente, una col·lecció de xicotetes joies i joies no tan xicotets a mig camí entre l’elegància pop i l’espontaneïtat flamenca. La filla mitjana d’Enrique Morente i la bailaora Aurora Carbonell es mou entre un i altre estil per tancar un àlbum més eclèctic que el seu anterior “Tendrá que haber un camino” (2015), el seu debut en solitari. “Ole Lorelei” veurà la llum el pròxim 16 de març en format cd, vinil i digital.

“Ya no solo te veo a ti”, germen d’este nou disc, va ser la culminació d’una col·laboració posposada durant anys, la de Soleá Morente amb Alonso Díaz, de Napoleón Solo. El resultat va enlluernar a tots dos, la filla del mite del cant i la figura emergent de l’indie granadí. I així va sorgir una entesa estable que va convertir a Alonso a productor del segon àlbum de Soleá, col·laborador destacat en la majoria de les seues cançons i artífex d’este punt de sofisticació que envolta l’univers netament flamenc que corre per les venes de l’artista.

No és simple indie el que respira “Ole Lorelei”, en absolut. El seu estil viatja del funk amb aires de Serge Gainsbourg i Jane Birkin, al setenter r​​&b d’artistes com Las Grecas o s’atura en els auto-tunes del trap, que s’incorporen a una soleá de Bernarda de Utrera amb naturalitat. Fa molt de temps que el flamenc té vida pròpia, però la mitjana dels Morente no renuncia a buscar-noves rutes.

Hi ha en el segon treball de Soleá una curiosa tensió que emana de la seua pròpia dualitat. Dos estils suposadament allunyats es contagien entre si: d’una banda avancen els temes pop plens de cant i per l’altre el cant contaminat de pop. “La misa que yo voy” (soleá de Bernarda de Utrera amb auto-tune), “Grandes locuras” (alegrías de Morente), “Por tu querer como un niño” (fandango de Vallejo) i, en menor mesura, “La alondra” (martinete) són l’antítesi del pop, tot i que amb tractament assimilable.

La resta és una barreja de Soleá i Alonso, els quals, amb la col·laboració també important de Lorena Álvarez, completen sis temes menys flamencs. “Semblen dos blocs de cançons diferents, però és una falsa sensació. Per a mi és el mateix, tot està íntimament relacionat “, explica ella. “Cada cant introdueix el tema de la següent cançó, són dos maneres diferents de dir el mateix.”

És una amalgama que reflecteix la pròpia personalitat de la mitjana dels Morente. “Em sent tan identificada amb el cante jondo com amb la personal producció d’Alonso, que també ha estat present en la producció dels cants flamencs d’este disc”. “Baila conmigo”, la sensacional “Ya no solo te veo a ti”, que sembla extreta del repertori de Jeanette; o “Por qué será”, són clars exemples del nou treball de Soleá i Alonso en este disc.

Arrels i influències: és l’equació que ha fet artista a Soleá Morente, una dona que es va incorporar des de molt menuda a la tradició flamenca familiar. Va col·laborar amb palmes, veus i cors en nombrosos discos d’Enrique Morente i de la seva germana Estrella, ja des que el 1991, amb tot just sis anys, apareguera en el disc “Misa flamenca” de son pare. Es va incorporar com a vocalista en diferents temes de Los Evangelistas, el grup amb el qual Jota, Antonio Arias, Florent Muñoz i Eric Jiménez, de Los Planetas i Lagartija Nick, retien homenatge al patriarca de la família.

En “Tendrá que haber un camino”, el seu debut en solitari, Soleá va trobar el seu lloc envoltada dels seus: un aclaparador elenc de convidats amb els que l’uneixen llaços tant sanguinis com amistosos: La Bien Querida, els músics de Los Planetas, Lagartija Nick, Lori Meyers, Pájaro Jack, els seus germans Estrella i José Enrique, la seua mare Aurora i la incommensurable herència del seu pare Enrique. L’àlbum va resultar un tresor de llarg recorregut sorgit del cor de Granada.

Ara, amb la col·laboració d’Alonso Díaz, Soleá enlluerna amb un “Ole Lorelei” calculadament paradoxal i captivador.

SIERRA

https://www.facebook.com/sierramusica

http://sonidomuchacho.es

Que una banda com Sierra haja decidit confiar en Sonido Muchacho és una cosa realment important per a nosaltres: és un orgull poder anunciar la incorporació de la banda liderada per Hugo Sierra – Margarita, Prisma en Llamas – a esta casa, amb un dels discos més esperats de l’any.

Després d’un primer Ep, “Tiene mucha fuerza” (Gramaciones Grabofónicas / Tormina Records), editat el 2014 (i totalment esgotat en la seua edició física), la popularitat de la banda no ha parat de créixer fins a esdevenir una de les grans esperances de la música pop en castellà. No obstant això, calia un primer àlbum per confirmar esta promesa, i és un honor per a nosaltres anunciar-ho per a la tardor.

El primer disc de Sierra ha sigut produït per Cristian Pallejá i Ferran Resines, i veurà la llum la próxima tardor. Sierra està format per Arturo Hernández (Juventud Juché), Clara Collantes (El Día Después), Antonio Castro (Charades), i Hugo Sierra (Prisma en Llamas, Margarita).

JULIE DOIRON

http://www.juliedoiron.ca

https://www.facebook.com/juliedoironmusic

Si no eres dels que ha descobert recentment a la canadenca Julie Doiron per un fet tan improbable com la inclusió d’un dels seus temes (The Life of Dreams) en un televisiu anunci d’iPhone, sabràs que la il·lustre ex baixista del grup de noise -pop psicodèlic Eric ‘s Trip porta des de 1996 publicant discos en solitari que l’han anat acostant a un folk casolà i intimista a l’altura de Hope Sandoval o Kristin Hersh.

Amb una dotzena de treballs editats (un d’ells guanyador en la categoria de millor àlbum del June, equivalent canadenc al Grammy, el 2000), la de Montreal s’ha assentat com una de les cantautores més expressives i emocionants de la seua generació, gràcies també a col·laboracions amb Mount Eerie (en l’excel·lent Lost Wisdom), Okkervil River o Herman Düne.

Salpebrat el seu prolífic historial en directe amb diverses participacions en festivals patris com Primavera Sound o Tanned Tin, el seu últim LP, So Many Years (2013), aprofundeix encara més en històries de calat íntim i sensibilitat extrema, expressant-se com si estiguera just ací al costat, quasi xiuxiuejant a la nostra oïda. Per mitjà del pols ferm d’un Will Oldham a la ploma i la capacitat de trobar tresors en la senzillesa d’un Nick Drake, Julie Doiron trena melodies que, tot i agredolces, destil·len sòbria tendresa i emoció directa.

Després d’un 7´´ d’edició limitadíssima amb dos versions de “Swan Pond” i “Yer Kids” en espanyol, gràcies al qual va realitzar una extensa gira pel nostre país, en estos moments està preparant un LP amb adaptacions al castellà de moltes de les seues millors cançons. Es titula “Julie Doiron Canta en Español Vol II.” (Aquarela Discos, 2016) i la presentació oficial va tenir lloc el 3 de juny de 2017 dins el festival Primavera Sound de Barcelona.

TERRIER

http://losterrier.bandcamp.com/

http://www.facebook.com/LosTerriers

https://twitter.com/terrier_band

Terrier són David, La Duquesa, Manoli i Don Matías. Comencen a tocar el 2012 i al poc temps graven 6 temes en directe, que editarà Sonido Muchacho en un vinil homònim de 7´´ que s’esgota ràpidament. Des d´aleshores amb el mateix segell s’han editat dos LPs, “Un Cadàver en el Mar” (2013) i “La Plaga” (2016), amb els que van aconseguir figurar en les llistes de millors discos nacionals de l’any. Grup de directe, s’han fartat a tocar i s’han guanyat la fama d’oferir diversió assegurada, transmetent inevitablement el bé que s’ho passen sobre un escenari. Per esta tardor, preparen el seu tercer LP del que poc han revelat encara, però del que es pot esperar una consolidació d’este estil tan característicament seu, barreja de diversió i toc canalla, que ens puga fer corejar melodies “bailongas” sobre la distorsió i la ràbia garagera, l´equilibri perfecte.

“Terrier no han conquerit el món (encara), però sí que han aconseguit col·locar-se en la primera línia de l’underground madrileny, fet que no és cosa menor, el que necessàriament implica (…) que Terrier són ‘cosa major’. Per descomptat, no han revolucionat la música, no era el seu objectiu. La clau està en divertir accionant la màquina de caramels de pop de garatge. La distorsió, les melodies enganxoses, la superposició de veus… els madrilenys no compten amb cap fórmula secreta, però en poc temps han aconseguit que quan comença a sonar un dels seus temes, ningú dubte que són ells (i només ells) els autors del mateix. “

José Sainz Gil-Cepeda “El Quinto Beatle”

AXOLOTES MEXICANOS

http://axolotesmexicanos.bandcamp.com

https://www.facebook.com/AxolotesMexicanos

https://twitter.com/axolotesbanda

Si hi ha un grup en l’actualitat que puga ser símbol viu de la insultant i impertinent rebel·lia que viu adossada a la joventut més irreverent, sens dubte són Axolotes Mexicans. Olaya i Stephen es van conèixer al pati del seu institut i allà van decidir formar un grup: per completar-lo van buscar a Joan, el germà bessó d’Olaya. Amb una mitjana d’edat que ronda els 20 anys, este trio asturià assentat a Madrid va del punk trastornat al pop electrònic més maqueter i juganer amb energia, solidesa, múscul i molta feresa.

MELENAS

https://www.facebook.com/melenasband

https://melenas.bandcamp.com

https://www.instagram.com/melenasband

L’escena de Pamplona no deixa de donar-nos alegries en els últims anys. Les nits al Nébula solen ser l’origen de més i més grups interessants, i Melenas són del millor que ha eixit d’allà últimament. Oihana (guitarra i veu), Leire (baix, que ja va estar al Popfest com a part dels desapareguts i enyorats Ginkas), Maria (teclats) i Laura (bateria, també en Panty Pantera i Río Arga) s’ajunten a l’estiu de 2016 per començar a tocar temes que tenia escrits Oihana. Com a resultat, al desembre de 2016 graven les seues primeres cançons, i és al novembre de 2017 quan editen el seu primer disc (en col·laboració entre els segells Elsa Records, Snap! Clap! Club i El Nébula Recordings), del que han anat avançant algunes cançons a poc a poc, cadascuna millor que l’anterior. Per tant, la seua actuació en el MPF18 serà la gran estrena a Madrid de les seues cançons, que podríem descriure com una barreja de pop amb garatge, passat per un reverb surfer carregades de melodies i fascinants lletres quotidianes. Després de Los Ginkas, Kokoshca i Les Kasettes, Madrid Popfest meets Pim Pam Ville again!

RAYO

https://www.facebook.com/rrrayomadrid

https://rrrayo.bandcamp.com

Rayo va nàixer a Madrid a principis de 2017, quan es van ajuntar Tábata Pardo (Fuckaine) al baix i cors, Maria Frigo (Agnes) a la bateria, Hilda Hund (Yay) a la guitarra i cors i Àgata Ahora (Las Odio, Agnes) com a cantant i guitarrista. Després d’uns mesos fent arrancar el projecte, van gravar les seues tres primeres composicions al juliol de 2017, en l’estudi de Manufacturas Sonoras, amb Fran Meneses com a enginyer de so. El van llançar al desembre de 2017 de manera autoeditada i només en format digital a través de Bandcamp i Soundcloud.

El seu estil, encara en procés, podria definir-se com ‘dream pop-noise rock’; baixos persistents, guitarres dissonants, bateries poderoses, contrarestades per línies melòdiques de veu. Post rock, post adolescent, post veritat. Influències? 90 ‘s a sac. Una cosa que sona a 70´s. Quan pregunten a les seues amigues, diuen: Diive, alguna cançó de Triángulo de Amor Bizarro, Sonic Youth, Supergrass. Cap d’estos grups els representa. Bé, Sonic Youth sí.

El grup va donar el seu primer concert al gener de 2018 a la sala La Palma de Madrid, al costat de Las Kasettes i Ameba. Després d’això han tocat en una festa organitzada per Madrid Radical, a la Sala Juglar de Madrid, al costat de Interna i Ramona, i tenen diversos concerts a la vista a Madrid. Participaran en el programa de Soundisidro 2018 de Madrid i han sigut finalistes del concurs Empowerfest 2018.

Cariño

https://www.facebook.com/cariniopop

https://carinio.bandcamp.com

http://elefant.com/grupos/carino/biografia

Paola Rivero toca la guitarra, Alicia Ros el baix i canta i Maria Talaverano toca els teclats i canta. Elles tres, amb una caixa de ritmes, unes lletres lluminoses, l’ajuda del seu amic Martín Spangle i una mica de màgia van gravar les seues dues primeres cançons, “Canción Pop de Amor” i “Momento Inadecuado”, al març de 2018. I així va començar la bogeria Pop i el seu aterratge immediat en Elefant Records.

“Cariño” comença a gestar-se a l’estiu de 2017 perquè Maria sentia certa frustració en fer poesia, ja que no era capaç de dir “t’estimo” o “em vull casar amb tu” sense que li semblara un poema badoc. Sempre havia envejat el senzill i directe que és el llenguatge del pop fins que un bon dia es va dir… Per què no?  Així que va agafar un teclat i va començar a fer lletres i melodies. Poc després va contactar amb Paola, la seua amiga i veïna del portal de davant, que té una oïda musical fantàstica i podia composar sense problema les bases que li faltaven a Maria. El nexe d’unió entre elles va ser Tinder, l’aplicació les va presentar fa quatre anys i van tornar a coincidir en 2017 perquè, tot i que no triomfés l’amor, sí el Cariño.

Ara només els faltava un baix. Així que es van tirar uns mesos darrere d’Alicia (El Buen Hijo) a qui ja coneixien d’alguna festa pop. Una nit, la van assaltar pel carrer de La Palma després d’un concert d’El Buen Hijo amb els auriculars en mà, ensenyant-li un enregistrament cutre d’una cançó hiper trist que havien composat aquella mateixa vesprada. Ella va acabar cantant la cançó i es va unir a Cariño al febrer de 2018.

Les nostres tres noies també tenen la sort de comptar amb Martín Spangle, un bon amic, que té un estudi a casa i els ajuda a produir i arreglar les cançons.

La Casa Azul, La Bien Querida, Mujeres, Perro, Juniper Moon, Papa Topo, Joe Crepúsculo, La Plata, Autoescuela, Sierra, Peaches, Nancy Sinatra, Tronco … són algunes de les seues confessades obsessions, tot això barrejat a la coctelera de CARIÑO dóna com a resultat un punk-pop ple de bombolles i explosiu amb melodies “chiclosas”, pinzellades Surf i unes lletres altament addictives.

Cariño estan treballant en les seues noves cançons, gravant i endolcint estos primers raigs de sol primaverals. Després de l’estiu veurà la llum el seu primer disc, un Mini-LP 10″ limitat i numerat en vinil de color amb vuit cançons en la nostra col·lecció New Adventures in Pop!!!

JÚLIA

http://grupjulia.com

https://www.facebook.com/JuliaGrup

https://instagram.com/juliagrup

https://twitter.com/Julia_Grup

Pròxima B és el títol del segon llarga durada de Júlia (Dream pop, Alcoi) elegit millor àlbum de la Comunitat Valenciana del 2017 segons Mondo Sonoro i Beat València.

Des que van llançar digitalment la primera maqueta (El mecanoscrit, Premi Ovidi Montllor 2012) i després de la primera experiència d’estudi (Nuvolàstic, Premi Ovidi Montllor millor disseny 2015), el grup ha experimentat un viratge conscient propiciat per la recerca de sons analògics, onírics i un concepte nou de banda.

Al llarg de la presentació de ‘Nuvolàstic’ han coincidit amb diverses bandes de trajectòria contrastada en els més de 40 concerts realitzats en esta gira de debut. Situant-se com una de les propostes emergents més destacades del pop valencià, amb una posada en escena arriscada que és capaç d’enganxar de seguida a l’oient.

En esta nova formació els elements electrònics guanyen pes, però sense arribar a deixar de banda les guitarres somiadores i geomètriques. Propera B visibilitza la recerca de l’ésser humà per conquerir nous espais, noves realitats verges, digerir i deixar les restes. Mostra com a inevitable l’obsessió i l’obstinació que tenim (patim) per reflexionar sobre el concepte de futur, fet que ens priva d’esprémer al màxim un present que se’ns escapa. Tot això sabent, quasi amb seguretat, que en el futur, en el lloc que siga, tornarem a repetir les mateixes equivocacions.