En A-NORMAL o la oveja errante, la coreògrafa i intèrpret Ángela Verdugo li explica a la seua filla de dos anys la seua lluita per entendre el món i la dificultat d’escollir el camí correcte.
A-NORMAL o la oveja errante és un exercici de memòria, acceptació i transmissió que reflexiona al voltant de l’inconformisme social i la creació de nous models relacionals. Un cant a la llibertat, a la diversitat, a l’anormal… Un intent de trencar la cadena de la por, la incertesa i inseguretat a través de l’acceptació del dubte com una cosa intrínseca a la vida. No es pot saber tot, no es pot controlar tot, només es pot estar el millor possible en cada moment.
Trobar el teu lloc, identificar-te, equivocar-te, mostrar, classificar-te, fer-te un embolic amb les etiquetes. Arrancar-te-les totes. Un conte sense sucre tremendament deliciós en què la convida a cometre els errors que siguen necessaris ja no creure res de ningú. A apreciar «el bonic», a eixir-se del ramat, a entendre que la merda taca.
ACTIVITATS:
9 gener a d’11 a 14 hores: Espai pràctic amb Ángela Verdugo: EL ENFOQUE COREOGRÁFICO AMPLIADO. Inscripcions prèvies:
produccionlamutant@gmail.com. Gratuïta. 13 places. Adreçat a alumnes del CSDV i CPDV, ESAD, alumnat d’escoles privades de dansa, i tota aquella persona interessada en la composició escènica. Activitat relacionada amb l’exhibició de la peça A-NORMAL O LA OVEJA ERRANTE, de La Siamesa. Les persones inscrites en el taller, tenen 2×1 per a qualsevol dia de funció de A-NORMAL O LA OVEJA ERRANTE (8 i 9 de gener a les 20:30 hores).
EL ENFOQUE COREOGRÁFICO AMPLIADO
Organitzar en l’espai/temps tot el que succeïx davant del que observa
En els 15 anys que porte realitzant peces per a escena, he pogut veure i conéixer moltes formes d’enfrontar el fet coreogràfic i he aprés a assumir que és un procés d’aprenentatge continu. L’educació del coreògraf entés com a creador, al meu parer, ha de partir des de l’estímul de la curiositat per tot tipus de disciplina artística i intel·lectual. S’ha de donar a l’alumne la tranquil·litat del dret a l’error i ajudar-los així a trobar-se a si mateixos. El nostre poder creatiu residix en les nostres diferències. Històricament, se’ns ha format des de la dualitat correcte/incorrecte, però en el segle XXI ja no hi ha regles i pots fer/pensar una coreografia com et done la gana. Sense açò, per a mi, no té interés dedicar-se a les arts.
Tot i que parle i pense des d’un prisma coreogràfic, crec que, si ens interessa la creació, hem de situar-nos en altres llocs més ambigus i difusos. Viure en eixos llocs dispara el potencial creatiu. Per a mi, coreografia és ordenar en el temps tots els estímuls que es llancen cap el que observa. Este enfocament elimina els límits impostos històricament al coreògraf i difumina els seus límits acostant-lo a la figura del director d’escena. Per a mi el coreogràfic pensa i distribuïx a favor del desplegament d’un treball intel·lectual previ, llenguatges i possibilitats. El quan, com i què entra en cada moment. Com s’enllacen els diferents continguts, com es poden superposar les capes per a desplegar significats o possibilitats poètiques.