En els temps de la distància social i els aforaments limitats, gaudir d’una obra de teatre s’ha convertit en una experiència molt més intimista i propera a l’espectador. L’actor i creador escènic Xavier Bobés (Barcelona, ​​1977) s’ha mogut sempre en els paràmetres del petit comitè, de manera que este nou teatre sense aglomeracions no li resulta estrany; sense anar més lluny, un dels seus muntatges més recents, Cosas que se olvidan fácilmente, es representava (i es segueix representant per ciutats i pobles de tota Europa quan la situació ho permet) davant de cinc espectadors. Perquè a Bobés el que li importa és que tot el públic sense excepció senta la connexió emocional que ell pretén amb les seues creacions, sense importar que es tracte d’un aforament tan reduït. Per això, no li suposa cap inconvenient representar-les les vegades que faça falta, i per això ha sigut capaç de protagonitzar, ell a soles, prop de 1.200 funcions al llarg de la seua carrera.

En Corpus, que es podrà veure a La Mutant el 12 i 13 de febrer mitjançant dues sessions diàries, Bobés amplia el seu nucli receptor fins als vint-i-cinc espectadors, però ni un més. Sap que només així podran detindre el temps accelerat en què vivim, sentir i participar com cal en la construcció d’un paisatge. Amb esta peça, l’artista català confirma que els seus treballs, més que teatre, són experiències teatrals on els objectes es manipulen per adquirir nous contextos, un nou discurs, i on diferents manifestacions es barregen en una dramatúrgia visual on no són necessàries les paraules. En el cas de Corpus, a més de la proposta escènica personificada pel mateix Bobés i els seus objectes, hi ha un rerefons poètic, escultura i la música en directe de la violinista Frances Bartlett.

“Sempre ha estat un element clau en les meues propostes”, assenyala l’artista respecte al paper d’esta última disciplina. “Faig servir la música com atmosfera i acompanyament, encara que ací també té el seu lloc en solitari, mentre altres vegades sóc jo el que treballa en l’espai en silenci”. Bobés no ha volgut que transcendisca cap imatge de la representació per preservar l’efecte sorpresa entre els assistents: “No hi ha un fil conductor, no hi ha trama, és un poema i va vinculat a un sonet de Shakespeare que es lliura al públic a l’inici de l’ espectacle, i que és un cant a la vida i a l’home”.